LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dilluns, probablement el pitjor dia de la setmana per a tothom. Cada dilluns quan sona el despertador és com un malson i penses: no pot ser, no em penso aixecar. Finalment t’aixeques i comences el dia sense cap ganes. Vas a l’escola sense ganes, escoltes als professors sense dona’ls-hi importància i gairebé passant d’ells però quan acaba l’institut tot canvia. El meu pensament dona un gir i passa d’estar d’un negatiu insuperable a tenir un somriure sincer, i és que els dilluns tinc aquell moment de desconnexió que tant espero.

A les sis surto de casa per arribar a un quart de set a casa de la Maria Jesús, la meva professora particular de piano. Vaig pujant les escales fins arribar al 2n 1a, on ella viu. Arribo a les escales prèvies i ella ja m’està esperant amb un somriure i donant-me la benvinguda. Em demana com ha anat la setmana i comencem la classe. Ella em pregunta si m’he estudiat les peces que m’havia dit, i jo, sense cap excepció sempre li dic que sí. Ella em toca la peça que sap que més m’agrada i després és el meu torn. Em poso a escoltar com les seves mans acaricien les notes del piano i es va formant la música. Quan és el moment de que jo interpreti la cançó, em deixo portar per allò que tant m’agrada, la música. En aquell moment m’oblido de tot sense cap excepció i només em concentro en veure aquelles diminutes notes escrites en un paper i en tocar-les el millor possible.

La classe té una durada de quaranta-cinc minuts però a mi s’em passen en un tres i no res i quan tot just surto per la porta del piset, torno a estar d’aquell mal humor que em caracteritza de cada dilluns.

Laia